A la trobada del passat dissabte, entre altres idees, es va acordar establir els dissabtes matí com a cita fixe per anar a fer feina a l'Hort de Son Trias. D'aquesta manera tots aquells que us volgueu apuntar a fer una mica net o xerrar amb nosaltres, o ... en definitiva, trobar-nos i passar una estona fent créixer el projecte, sabreu que allà ens trobareu.

I ara...

...No sé quina cosa estranya i pobra existeix en la substància íntima dels jardins ciutadans que només la puc sentir bé quan no em sento bé a mi. Un jardí és un resum de la civilització - una modificació anònima de la naturalesa. Les plantes són allà, però hi ha carrers - carrers. Hi creixen arbres, però hi ha bancs sota llur ombra. A l'alineament girat vers els quatre costats de la ciutat, en tal lloc plaça només, els bancs són més grossos i tenen quasi sempre gent.

No odio la regularitat de les flors en parterres. Odio, però, l'ús públic de les flors. Si els parterres eren a parcs tancats, si els arbres creixien a entaforalls feudals, si els bancs no tenien ningú, podria consolar-me en la contemplació inútil dels jardins. Així, a la ciutat, reglats però útils, els jardins són per a mi com gàbies, en què les espontaneïtats acolorides dels arbres i de les flors només tenen espai per no tenir-ne, lloc per no sortir-ne, i la bellesa pròpia sense la vida que li pertany.

Però hi ha dies que aquest paissatge és el paissatge que em pertany, i en què entro com un figurant en una tragèdia còmica. Aquests dies vaig errat, però, almenys en certa manera, sóc feliç. Si em distrec, penso que tinc realment casa, llar, on tornar. Si m'oblido, sóc normal, reservat pera un fi, raspallo un altre vestit i llegeixo un diari sencer.

Però la il·lusió no dura gaire, perquè no dura i també perquè ve la nit. I el color de les flors, l'ombra dels arbres, l'alineament dels carrers i parterres, tot s'esvaeix i encongeix. Per damunt de l'error i de ser jo home s'obre de sobte, com si la llum del dia fos una cortina de teatre que s'amagués per a mi, el gran decorat dels estels. I aleshores oblido amb els ulls la platea amorfa i espero els primers actors amb un astorament d'infant al circ.

Sóc lliure i estic perdut.

Sento. Refredo febre. Sóc jo.

Del Llibre del desassosec (Pessoa), no té res a veure, però he cregut que calia anar introduint una mica de literatura.

Us hi esperem!